Poemes de Jaume Vila

 

EL NOSTRE CAMPANAR

 

Mireu-lo bé si en té de senyoria.

El nostre campanar és tot un senyor

Que s’ha abillat avui de fantasia

Només perquè ha arribat Festa Major

 

Mireu-lo bé. Segut damunt el temple,

Majestuós i ferm com un gegant,

Ell va comptant els anys, mentre contempla

El bé que Déu ha estès al seu voltant.

 

Ni el sol, ni el vent, ni l’ungla de les pluges,

No t’ha gratat el murs ni els finestrals.

Dels cops que té el mal temps mai en defuges

I plantes cara a tots els temporals.

 

El nostre campanar tot ho domina.

El pla del Penedès i el Llobregat,

La mola del Montseny quan s’emblanquina

El Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

 

I va admirant Montcau i Puig d’Agulles,

I lluca Vistalegre de gairell

Mentre contempla amb pena les despulles

Grises i altives del nostre castell.

 

Contempla Roca-sagna coronada

Amb l’arbre sant de nostra redempció,

El Serralet, i alhora, d’esquitllada,

La verda fondalada del Recó.

 

Bell campanar. Estàtic sentinella

Que brandes i repiques amatent,

Tu et saps de cor quina és la cantarella

Que cal fer per un bateig o un casament.

 

Quan plou la pluja li renta la cara.

L’aigua del Noia li fa de mirall,

I, de matí –ell té la veu tan clara –

Crida els fidels per l’hora del treball.

 

Ell comparteix les nostres alegries,

I si a la llar un jorn entre la mort,

Amb les campanes resa lletanies

Que ens fan més passatgera la dissort.

 

Soldat de pau, avui fa una gran festa,

Sentor d’encens, riuades de fidels.

Per´xó s’ha il·luminat la roja testa

Amb lluminaries com ruixats d’estels.

 

 

SANTA MAGDALENA (1936)

 

Capella del Puig, petita

com una closca de nou

que tens els aires d’ermita

i un bell posat que commou.

 

Capella del Puig, regina

com una galants cavallers

amb casaca verda i fina

et fan guàrdia dos xiprers.

 

Asseguda enmig les hortes

i a la vora del camí, vas

comptant els anys que

portes en el llibre sense fi.

 

Ets voltada d’oliveres

i per fer el teu abillar

tens el roig de les cireres

i l’or onejant del blat

 

Tens a l’arc de la campana

que s’albira de molt lluny,

claps de la molsa a la façana

i una trona com un puny.

 

Sitials de tota mena

i un cor com un terradet

a l’altar la Magdalena i el

Sant Crist a son flanc dret.

 

Quatre ex-vots tens de

renglera on no s’hi llegeix

ni un mot, i xica com una

arnera una sagristia i tot.

 

Tot ho tens capella blanca,

prometences i oracions, i

una volta a l’any no et

manca ni músiques ni cançons.

 

 

FONT DE CAN TORRENTS

 

Un doll d’aigua que rondina

per apagar-vos la set

sota una ombra espessa i fina

per descansar-hi a pleret.

 

Gent de casa i gent estranya

que acudeix en processó

que la font i la muntanya

té una màgica atracció.

 

Llesques de pa i bones truites

que no vinguin d’un parell,

amanits i dolces fruites

per matar el cuc del ventrell.

 

Ampolles de “Coca-Cola”

refrescant-se al xaragall,

i alguna que altra cassola

on hi bull l’arròs i el tall.

 

Olor de carn a la brasa

i crits que punxen l’espai

d’aquells que han fugit de casa

cercant un dia d’esplai

 

Quitxalla que corre i crida,

cantarelles de fadrins,

i un aire fresc que convida

revolcar-se sota el pins.

 

Quatre gossos que’s barallen

per la caça d’aliment,

i papers untats que ballen

rera el remolí dels vents

 

I així un dia i altre dia,

cantarelles de fadrins,

i un aire fresc que convida

revolcar-se sota dels vents.

 

I així un dia i un altre dia

fins que el temps, amo i senyor,

paulatinament envia

alenades de tardor.

 

 

LA FONT FREDA (Sardana)

Música del pianista Joan Almirall

 

Al recés de la Font Freda

hom s’hi sent més jove i fort.

És l’alè de la pineda

que t’enforteix el pit i el cor.

 

Si no saps la tal fontana,

tira amunt i allarga el pas,

que al passar per Roca-plana

amb tres salts t’hi trobaràs.

 

Però lluca a Vallbardina,

que si veus un caminet

que es com una serpentina,

puja’l que hi faràs més dret.

 

I ja pots parar l’oïda,

que si sents un rajolí,

és la font que ja et convida

sota l’ombra del camí.

 

Ai la bonica Francesca,

tu que hi vas sempre de jorn

perquè dius que’s la més fresca

de totes les de l’entorn.

 

Però amb l’aire i amb la cara

s’endevina tot seguit

que no hi vas per l’aigua clara,

que’s un altre el teu neguit.

 

La font és callada,

però al sortir el sol,

ja hi fa una cantada

un vell rossinyol.

 

I refila que refila

sense que’n tinguis esment,

des del riu ell et vigila

i endevina el teu torment.

 

I t’ha vist més d’una volta

que enrogeix el teu semblant,

la paraula desinvolta

d’un fadrí jove i galant.

 

Un fadrí amb llavis de seda

que saben besar suau.

és per això que la font Freda

és la font que més et plau.

 

Ai Francesca enamorada,

quan vegis que’l sol es pon,

pren comiat de la vesprada

i de l’ombra de la font.

 

Que a la nit tot és falcia,

i l’amor és un vailet

amb un punt de picardia

quan de nit et fa l’ullet.

 

SENYOR POLLASTRE

 

¿De què t’haurà valgut, senyor Pollastre,

fer l’amo del corral i fer el valent,

si amb un no-res de tu tan sols hi haurà el rastre

de quatre plomes voleiant pel vent?

 

Vius refiat, i pensa que el temps vola,

que és arribada la Festa Major,

i que a la cuina espera una cassola

amb tots els ingredients pel fricandó.

 

Que les campanes han tocat a festa,

i els convidats ja són a mig camí,

i la cuinera només mou requesta

pensant en el suquet i el gran rostir.

 

Ja s’ha acabat la teva gosadia

i aquests donaires de galant astut,

i el desvetllar-me abans de néixer el dia

amb l’estridència del teu cant agut.

 

Has de morir, i et pot semblar una faula

si et dic de cor que en pots estar orgullós,

doncs tu seràs el tall millor de taula,

aquell més esperat i saborós.

 

Només caldrà que l’ull de la cuinera,

t’hi endevini el seu puntet de sal,

i aquell xampany que jeu a la nevera

sigui escollit i sigui ben frescal.

 

I encara, de cuineres n’hi ha algunes

d’aquelles que no entenen de raons,

que et deixaran el ventre ple de prunes,

un raig de vi ben dolç i de pinyons

 

Doncs acomiada’t bé de les gallines,

tu que has estat fins ara el seu botxí,

que apart del ball, les teves plomes fines,

les esperem per fer-ne un bon coixí.

 

EL MEU POBLE ÉS BELL

 

Enguany, oh Gelida,

vull dir als quatre vents

la gràcia exquisida

de tot lo que tens.

 

Amb una renglera

de versos sonors,

vull dir-te, encisera,

tots els meus amors.

 

Com aquelles noies

de rostres tan fins

t’enfloques i enjoies

a l’ombra dels pins.

 

I tens la fortuna,

que’t fan de mirall

el sol i la lluna

i el vent, de ventall.

 

Mentre tu et clenxines

et gronxen cantant

les fonts cristallines

que tens al voltant.

 

Es que tu , Gelida,

cada dia et fas

molt més presumida

i més t’hi faràs.

 

Que no són falàcies

si et dic, poble meu,

que amb totes les gràcies

t’omplena el bon Déu.

 

Breçol de cantaires,

de danses i esport,

et besen uns aires

que eixamplen el cor.

 

Vius talment al centre

d’un verd paradís

on aquell que hi entra

hi roman feliç.

 

I en surt amb recança,

perque  el teu redós,

és com una estança

de pau i de repòs.

 

Ets una abraçada!...

Ets un feix de llum

i ets una alenada

de càlid perfum!...

 

Jo tinc, oh Gelida,

la viva impressió

que t’ha beneïda

la mà del Senyor

É L’HORA SILENCIOSA

 

És l’hora silenciosa del migdia.

No xiula el vent ni passa cap ocell,

i és mig clos el portal de la masia

ombrejant pel brancam d’un olm novell

 

Amb un gemec la porta ara grinyola,

i com un badall s’obre lentament,

i a poc a poc, per l’ampla i fresca gola

la Rosó treu el cap mandrosament.

 

Com una garba d’or la cabellera

Li cau damunt dels ulls endormiscats,

Que ella, lleugerament tirant-la enrera,

Guaita e flameig del sol sobre dels blats.

 

La flama que i ha al camp, tan relluenta,

Juga pel seu entorn, fent contrallum,

Que li fa cloure’ls parpres amatenta

Massa migrats per cabre-hi tanta llum;

 

I, mig tancant la porta altra vegada

S’endinza en la pesombra del casal,

I en el silenci geu la migdiada

Sota un mantell que sembla una fornal.

 

PLUJA HIVERNAL

 

Ara la pluja fina d’hivernada

rima una cançó lenta dins la nit ,

i rellisca pels recs de la teulada,

i té un fresseig estrany que fa neguit.

 

Cel finestral que té la cel·la closa,

la ruixada hi furona persistent,

i sento que la nit, com una llosa,

s’ajoca sobre els camps,  pesadament,

 

Sense que arribi de la llunyania

l’atrevit rellisqueig d’un caminà,

i fòra el dring de l’aigua que’s destria,

no s’ou el més petit grinyol d’un ca.

 

Ni puja remoreig de veus nocturnes;

ni el llastimós belar de cap remat;

ni s’ouen cantarelles taciturnes

de les meuques que vetlles pel teulat.

 

Només el frisament de l’aigua clara

hi posa una musica a dins la nit,

i un xiuxiueig com una cosa rara

que’ns entra blanament dintre del llit